“Jo m’he passejat en aquesta vida per molts cementiris, més que res per veure mausoleus.”

Cristino Gómez González, conegut artísticament com Cristino Mallo (Tui, 1905 – Madrid, 1989), va ser un escultor espanyol vinculat a les avantguardes, discret però profundament influent. Germà de la pintora Maruja Mallo, va compartir amb ella els primers passos artístics a la Escola d’Arts i Oficis d’Avilés i posteriorment a l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, on va tenir mestres com Capuz i Inurria. A Madrid, es va vincular a les tertúlies intel·lectuals i va col·laborar amb figures com Lorca i María Teresa León.

El 1933 va rebre el Premi Nacional d’Escultura per Desnudo con pez, i va combinar la creació amb la docència fins a la seva jubilació. Durant la Guerra Civil es va comprometre amb el bàndol republicà, fet que el portà a viure un exili interior. La seva obra, de clara vocació figurativa, destaca per la sobrietat, la sensualitat de les formes i una gran capacitat de suggeriment emocional.

El bronze fou el seu material predilecte, i alternà el format reduït amb escultures públiques com la Fuente de los Delfines. Influït per Maillol i Marini, però amb veu pròpia, va cercar sempre una expressió íntima i essencial del gest humà.