“La meva mare no em va donar colors, em va ensenyar a pintar.”

Mateo Vilagrasa (San Rafael del Maestrazgo, Castelló, 1944 – La Cardosa, Lleida, 2018) va ser un artista marcat pel nomadisme vital i creatiu. Des de ben jove va sentir l’impuls de pintar, i als setze anys ja feia les seves primeres obres. Després d’estudiar a l’Escola de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona, va deixar els estudis i el país, perseguint una llibertat que el franquisme li negava. Frankfurt es convertí en la seva base, on va treballar el gravat, la litografia i la fotografia, i va explorar intensament nous materials.

El 1976 va tornar a Espanya, establint-se primer a Nerja i Eivissa, i més tard a Barcelona, en un estudi al Poblenou. A la dècada de 1980 la seva pintura va evolucionar cap a paisatges urbans i, als noranta, cap a visions conceptuals de l’espai europeu. A finals de segle inicià la sèrie Sedimentos, d’una depuració monocroma que buscava llum i harmonia. Al llarg de la seva vida va produir també trenta-sis llibres d’artista i va col·laborar en muntatges escenogràfics, mostrant sempre la fusió entre art i pensament.

Tetraplègic des del 2006, va continuar creant a La Cardosa amb l’ajuda de Montse Gomis i col·laboradors. La seva obra, com ell mateix afirmava, rebutja les classificacions i es defineix com una pintura en consonància amb el que va ser la seva vida: una constant construcció.