Ràfols Casamada / Maria Girona. Col·lecció Bassat

L’exposició conjunta d’Albert Ràfols-Casamada i Maria Girona inaugura un cicle de col·laboracions entre la Fundació Privada Carmen i Lluís Bassat i l’Ajuntament de Mataró. Aquesta primera mostra ret homenatge a dues figures clau de l’art català contemporani, unides tant per la seva trajectòria vital com artística. La Col·lecció Bassat, que compta amb més d’un miler d’obres d’art contemporani, reflecteix la passió compartida per l’art de Lluís Bassat i la seva esposa Carmen, i té un enfocament especial en el període a partir dels anys setanta, moment en què es consolidaren artistes com Ràfols-Casamada i Guinovart.

Albert Ràfols i Maria Girona es conegueren el 1945 a l’acadèmia Tàrrega de Barcelona. Tot i seguir camins artístics diferents, compartiren una visió comuna de l’art com una activitat total, que integra l’estètica i l’expressió. Les seves obres es caracteritzen per un estil depurat, amb una gamma cromàtica matisada, l’ús del collage i una recerca constant de l’equilibri i l’essència. A través de masses de color, línies harmonioses i una construcció conscient del quadre, ambdós artistes exploren una relació poètica amb el món i la realitat que els envolta.

Segons Ràfols, el repte més gran de la pintura és construir un camí propi, coherent i fidel a una visió personal, la qual cosa implica renúncies constants. En el seu art, cerca una síntesi entre lluminositat i densitat, entre intuïció i ofici, entre automatismes i voluntat. Aquesta recerca de l’harmonia i la tensió defineix tant la seva obra com la de Maria Girona.

Tots dos van entendre l’art com una forma d’implicació social i cultural. Van treballar en múltiples disciplines, disseny gràfic, decoració teatral, il·lustració, ceràmica, i participaren activament en la vida ciutadana com a pedagogs i intel·lectuals compromesos. La seva presència fou constant en la lluita per la llibertat i en la promoció de la cultura catalana.

En paraules de Ràfols: “És l’obra la qui ha de parlar, la qui ha de dir allò que no pot dir la paraula”. Aquesta exposició és, doncs, una oportunitat per deixar-se interpel·lar per aquesta veu plàstica i silenciosa que connecta directament amb l’emoció.