Centro de Investigaçao em Saúde de Manhiça (CISM), Mozambique.

El fill petit de la família, Quique, ha tingut sempre una estreta relació amb Àfrica, donada la seva professió com a metge pediatra i investigador clínic, havent viscut diversos anys amb la seva dona Maria i els seus dos fills (Elies i Lea) a un petit poble del sud de Moçambic, anomenat Manhiça. En aquest poble, on es fundà l’any 1996 el Centre d’Investigació en Salut de Manhiça (CISM), han pogut desenvolupar una activitat com a investigadors en aquelles malalties més prevalents a l’àrea, com la malària, la SIDA o la tuberculosi. Donat el seu estret vincle amb la població local, l’any 2006 identificaren un problema a Taninga, el poble veí, que podia resoldre’s a través de les activitats de la Fundació Bassat.

En aquells dies Taninga era un poblat de prop de 5.000 habitants a 30 minuts de Manhiça, la població era majoritàriament jove (> 50% menor de 15 anys) i amb una relació de dependència econòmica de 1:14, això vol dir que per cada persona en edat activa existien 14 persones econòmicament no actives (nens i gent gran). Era també una població homogèniament pobra, sent l’agricultura de subsistència l’ocupació principal. Taninga comptava amb una unitat sanitària que exercia com a centre neuràlgic de la població i que incloïa fonamentalment una maternitat amb 8 llits en els quals es realitzaven 150 parts anuals.

El problema és que aquesta maternitat no comptava amb aigua corrent i que el poblat sencer no comptava amb electricitat. De fet, quan arribava la nit, Taninga s’enfonsava en la més profunda foscor, ja que tot i estar a escassos 3 km de la carretera principal del país, el poblat no disposava de xarxa elèctrica. L’espai de salut comptava amb un sistema molt bàsic format per plaques fotovoltaiques i un generador que el Centre d’Investigació en Salut de Manhiça va comprar i instal·lar l’any 2004. El bon funcionament d’un generador a una zona relativament distant del centre i que manca de serveis bàsics de manteniment implicava freqüents interrupcions del servei, amb el conseqüent perjudici a la població. La possibilitat d’estendre la línia elèctrica fins a l’espai de salut es presentava, principalment, com una oportunitat de millorar les condicions d’assistència a les mares que donaven a llum i, no menys important, obrir la possibilitat d’una extensió generalitzada del servei a la població circumdant.

Així doncs, la Fundació Carmen & Lluís Bassat decidí recolzar una doble acció en aquest petit poblat:  per un costat crear la infraestructura necessària per a l’arribada de la línia elèctrica fins Taninga i per l’altre realitzar una obra per permetre la instal·lació d’aigua corrent a la maternitat. Amb la valuosíssima col·laboració de la família Levy Faig, grans amics dels Bassat, amb el suport d’altres persones com Eliane Zara i Antonio Fraguas “Forges”, i de les gestions a escala local de Sergi Noguera, en aquells moments administrador del CISM de Manhiça, fou possible aconseguir els fons i els permisos necessaris per dur a terme aquesta acció. Quique, que va estar present en el moment del primer enlluernament nocturn de Taninga, va quedar impressionat pels crits de pànic dels nens del poblat que mai havien vist llum elèctrica, així com per les cares de felicitat de la població adulta, que no pararen de ballar tota la nit. L’arribada d’aigua a la maternitat ha permès des de llavors garantir les condicions d’higiene mínima per poder realitzar parts salubres.